Pep Gimeno, Botifarra      "Si em Pose a Cantar Cançons

      Existeix una forma de cantar genuïnament valenciana? Hi ha una col·locació de la veu, un timbre, una afinació, una actitud corporal, una forma específica d’atacar els melismes i les ornamentacions? Hi ha hagut en el passat? De ben segur que una resposta taxativa d’aquestes qüestions s’enfilaria pels camins relliscosos de l’essencialisme i l’etnicitat. Tanmateix, i amb totes les prevencions que es vulga: si hi ha una manera de cantar al País Valencià que irradie, com ninguna altra, autenticitat en el gest, credibilitat en el tarannà i “valenciania” en la substància, aquesta és indubtablement la de Pep Gimeno, Botifarra. La seua veu sona a horta i a secà, a séquia i a bancal, a nit d’agost i meló d’Alger. Quan canta Pep, callen les xitxarres, s’aturen els ventijols i tothom escolta atònit el seu cant espontani, planer, que apaivaga l’aspror de la terra i les basques de l’oratge. La veu de Pep ens somou alguna cosa ben endins, ens sacseja i ens desperta la memòria col·lectiva i ens fa sentir-nos-en profundament identificats.

     Acostumats a veure Pep abillat amb roba de batalla, cantant jotes i fandangos damunt un entaulat, animant una nit d’albades o convertint en inoblidable una sobretaula, potser algú se sobte de veure’l ací tan mudat, tan templat, amb el vestit a mida que li han teixit Néstor Mont i que fa que semblen noves les antigues melodies tradicionals. Però com llueix Pep tot endiumenjat! Fa el mateix efecte que un carrer engalanat per a la festa major amb enramades de murtra i baladre i banderoles penjant de vora a vora.

     Així és ara el cant de Pep: una cosa extraordinària, amarada de perfum i llampant de coloraines. Tan natural i tan genuí com sempre; més bonic que mai.

  Josep Vicent Frechina